Comentari de les lectures del diumenge

 

 

Diumenge  XXXII  durant l’any   Cicle - A    dia  8 de novembre-2020

Som gairebé al final de l’any litúrgic. Això ho comencem a notar ja avui amb els relats evangèlics que proclamem aquests últims tres diumenges. Jesús parla en paràboles, parla sobre el final dels temps, parla d’estar preparat. Avui ressona especialment aquesta consigna: “vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l’hora”.
Vetllar no és viure amb por ni viure angoixats. Un cristià no deixa de gaudir de la vida i d’incorporar-se seriosament a les tasques de la societat i de l’Església. Viu amb responsabilitat, amb l’atenció posada en la veritable saviesa “resplendent i que no s’apaga mai” (tal com diu la primera lectura) i amb l’esperança que “estarem amb ell per sempre” (com diu sant Pau), sense deixar-se atrapar per la mandra. Sabent que cada presència del Senyor en les nostres vides va reomplint l’oli de la nostra llàntia.
Els savis bíblics s’esforçaven a cercar i a ensenyar el que podia ser d’ajuda a l’ésser humà per viure i actuar millor. Per això es dedicaven a l’observació atenta i imparcial de la realitat mitjançant l’experiència i la raó. Nosaltres, que ja coneixem l’Evangeli, podem afirmar que la saviesa coincideix amb la fe i amb l’obediència a la Paraula de Déu.
La saviesa és reflex de la voluntat de Déu, per això és “resplendent i no s’apaga mai”. És fruit de l’esforç humà i do de Déu. Es dona a conèixer a qui la desitja: “Els qui l’estimen, arriben fàcilment a contemplar-la, la troben els qui la cerquen”. Ella surt a l’encontre de la persona, avançant-se i provocant el desig de seguir-la i buscar-la.
En el relat de l’Evangeli, veiem com Jesús ens demana que estiguem preparats per rebre’l. És una clara invitació a estar atents. Els cristians no podem viure amb “anar fent”, sinó que cada dia hem de fer un pas endavant en la nostra amistat amb el Senyor.
¿I com ho podem assolir, tot això d’estar preparats? Doncs amb una actitud de saviesa. Cal donar testimoni de l’amor de Déu en nosaltres. Això es fa posant pau, tenint cura del malalt, ajudant el qui passa una necessitat material o espiritual, anunciant Jesús als qui no hi creuen. Hem de cercar en la nostra vida no els plaers humans, sinó el desig de Déu, és a dir, que Déu amari tot el nostre ésser. Que siguem un reflex del seu amor.
I aquesta actitud s’ha de fer amb esperança i sense posar condicions a Déu. Els tessalonicencs volien controlar el rellotge de Déu, perquè deien que trigava a venir, però Déu té el seu temps, un rellotge diferent al nostre. Segur que vindrà, no trigarà; però això al temps que Ell cregui convenient. És per això que hem de tenir una actitud d’espera joiosa i de deixar-nos amarar de la seva saviesa.
El Senyor ens convida a la seva taula, a la taula de l’Eucaristia, tot esperant un dia el banquet de noces de l’Anyell al cel. Mentrestant, tinguem encesa la llum de la fe, de l’esperança, i de la caritat perquè quan Ell torni, com les verges prudents, puguem entrar a celebrar amb Ell l’amor per sempre a la seva presència. Que l’Eucaristia d’avui ens doni aquest esperit de cercar la saviesa de Déu per tal d’estar en vetlla -donant testimoni seu- per quan torni.
                                                        Mn. Pere


 
   

Reflexió dominical